Eduard Hopper

A mi també em fascina Eduard Hopper



Com a Wolf Wondratshek, Joyce Carol Oates, Tom Waits, Sam Mendes, Ridley Scott … I molt especialment em captiva el seu quadre "Nighthawks", els falcons de la nit, els noctàmbuls, els tranuitadors (curiosa paraula, per cert). Ningú com ell ha sabut pintar la solitud i transmetre aquesta sensació de temps congelat que es mira a través d'una finestra o d'una porta mal ajustada.

Adrià Ardèvol, el protagonista de "Jo confesso" de Jaume Cabré parla de l'enganxifosa i misteriosa soledat que transmeten els quadres de Hopper. A mi m'inquieten els seus personatges, tan abstrets, tan tristos i tan reals.

I altra vegada Hopper il·lustrant la portada de la novel·la d'Elisabeth Smart "A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar" (Viena Edicions). Aquesta vegada es tracta del quadre "Automat", amb una dona sola en un cafè (Un automat és un tipus de bar autoservei) de qualsevol ciutat, de qualsevol lloc. Abans de saber que era un quadre de Hopper, em vaig quedar mirant aquella imatge, fascinada per la dona, per la llum i els traços, pel silenci que transmet tot el quadre.


Hi ha qui diu que els personatges dels quadres de Hopper semblen que estiguin de pas. 

Automat (1927)


Autorretrat







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada